Subscriu-te
L’any passat, el dia que va aconseguir-se descarregar per primera vegada la torre de vuit sense folre, en David Miret, mig ajagut sobre la pinya tot desfent-se el castell –ell anava de segons obria els braços i mirava el cel. Un gest de plena satisfacció. Després vindrien aplaudiments i visques al rotllo i a la plaça.
L’efemèride s’ho valia.
Per la festa major, descarregar per segona vegada aquesta torre –td8 escriuen a la web verda– fou un èxit acollonant, dit en paraules castelleres que no volen ser malparlades, perquè venia després de dos dies seguit de grans castells i, meritòriament, del dia 30 en què no s’havien assolit les dues fites proposades: la torre de nou només amb folre i el tres de deu amb folre i manilles. La torre de vuit era treure’s l’espina, també en lèxic casteller. I quin gran castell es feu per treure un espina que, dissortadament, punxa endins, endins.
–”Reparacions així les voldria cada dia”.
Digué una persona d’eufòria continguda. Si el dia 30 s’haguessin proposat els Castellers de Vilafranca la torre vuit i l’haguessin aconseguit, hagués estat un gamma extra de gran collita i no hi hagués hagut espina, tot sigui dit.
–Potser la rivalitat i la tensió del dia 30 no hagués possibilitat una acció tan brillant.
És la guitza que engalta un que sol portar la contrària.
–”Hagués estat un altre escenari”.
Fa el diplomàtic. Queda ressentit, però
D’aquí que la torre de vuit de diumenge passat tingui el mèrit d’assolir-se en un plaça no pròpia i en una actuació plena de tensió i rivalitat. Només calgué veure la passió i cridòria (i algú va descobrir alguna botifarra) que es desfermà entre les dues colles tarragonines. El Castellers de Vilafranca es mesuraven davant d’altres tres grans colles i d’elles els de la Vella de Valls, sempre rival, que es pot ben dir que els esperava en una localitat que és una extensió de la seva plaça del Blat.
–Valuosa i meritòria torre de vuit. Sí senyor! I ara ve la Mercè. De Tarragona a Barcelona. En una actuació també plena de rivalitat. Minyons de Terrassa, Castellers de Barcelona i Castellers de Vilafranca es troben i retroben en un escenari que ha recollit triomfs de totes elles. Hi ha barcelonins que es senten propers als Minyons i molts d’aquests troben bona jeia a plaça de Sant Jaume. Veurem, doncs.
Tot amb tot, la torre de vuit com a castell és d’una ingravidesa majestàtica. Li diuen en el vocabulari casteller ‘la bèstia indomable’ i aquest qualificatiu porta a pensar, fatalment, en el Minotaure de Creta. O en la doma dels cavalls salvatges al Far West, o en els dificilíssims trofeus esportius… Prefereixo el mite grec. Té un final alliçonador. Teseu, l’heroi –aquí la colla castellera– aconsegueix vèncer el brau que només menja nois i noies i amb l’ajuda de l’enginy d’Ariadna, o la passió i eufòria de la colla, pot sortir del laberint on es feia fort el toro. Va ser gràcies a un fil. Nuat a l’entrada i descabdellat pels passadissos marcà el camí del retorn. El fil és la metàfora de l’esforç, dels assaigs… En aquest dur començament de curs on l’eufòria social està ben malmesa i l’horitzó manté un to ennegrit que sembla perpetuar-se, la torre de vuit, els vuit gols del Barça, l’èxit del bàsquet i l’airet fresquet, mestral, ponent o garbí són senyals de confiança. El necessari fil d’Ariadna.
Antoni Ribas
Extret de la fura.
